Quan un no pot canviar els esdeveniments, ha de canviar la seva actitud. Fins aquí és correcte. Per exemple: el tren arriba tard i un no es pot fer mala sang, ni pot cabrejar-se per que no pot canviar, ni influir per que el tren arribi a l’hora. De la mateixa manera si plou i et mulles no pots cagar-te en la mare que va parir al núvol, per tant la actitud ha de ser pacient i tirar-te a l’esquena de la millor manera possible el trastorn que et pugui produir el arribar més tard del previst allà on sigui o el mullar-te. Estem d’acord.
Però si filem més prim veurem que els exemples pertanyen a dos causes externes de diferent qualitat. Una és d'organització humana, l’altre és d’atzar natural. Contra els fets de la natura, sigui pluja o terratrèmol, no puc fer res més que patir-los amb la millor disposició d'ànim de la que sigui capaç. Contra els atzar que depenen de la organització social si que puc fer una cosa més, a banda de patir-ho i portar-ho dignament, sense cabreig, i és que puc esperar una reparació pels inconvenients o molèsties causades. I per rebre una compensació hauré d’instar una queixa. No es pot ser passiu ni agressiu en la demanda d’una queixa sinó que s’ha de ser assertiu. La assertivitat és la habilitat per expressar els nostres desitjos d’una manera clara, directa y adequada, amb amabilitat i respecte per l’altre, obtenint el que desitgem sense atentar contra els demés o negociant amb ells el seu compliment.
Però que passa quan els esdeveniments depenen només de la voluntat d’una tercera persona i per tant si que poden canviar. Dependrà de les circumstancies que envolten a la relació que tinguis amb aquesta persona. Bàsicament si és un estrany o no. Si és un estrany s’ha de avaluar molt bé si val la pena establir un mecanisme de queixa. Si el dany sofert és important haurem de fer-ho de la millor manera possible. Si el dany no és considerable podem tractar l’incident com un ‘esdeveniment de la natura’ i adoptar una actitud resignada. Dependrà també de la assiduïtat del incident. Per exemple pugem al tren i un individuu ens fa una empenta per entrar primer o ens trepitja, en el cas de que no es disculpi el podem recriminar dient-li «mira per on vas si us plau», i esperar una disculpa. Si es disculpa, o si d’entrada ens diu: «perdó, ho sento, no m’he donat compte», llavors el disculpem i no li tenim en compte. Però si el mateix individuu reitera moltes vegades la mateixa conducta —perquè viatja cada dia en el mateix tren que tu—, encara que sigui un desconegut, tindrem un problema que s’ha de resoldre. Podem adoptar tres conductes: la passiva, tractar de no coincidir mai més al mateix vagó de tren i esta pendent de la seva presencia per esquivar-lo; ser agressius i la propera vegada fotre-li un joc d'hòsties per que s’assabenti de que no pot anar pel mon ignorant els altres; i podem tenir una conducta assertiva per establir una queixa: això significa que primer li exposarem el fet repetitiu, desprès li direm que això ens molesta bastant, seguidament li explicarem que faria be en mirar amb més cura al seu voltant per que si tothom fes com ell això seria una guerra continua i finalment li farem veure que si fa això tots viurem més bé. Haurem seguit un model que passa per quatre fases: descriure els fets, descriure els sentiment que genera, aconsellar una conducta diferent i descriure els beneficis de canviar de conducta.
Depèn molt del tarannà de cada qual que s’adopti un o altre conducta. En general la educació fa que la resposta agressiva no es doni d’entrada, pot influir en fer-ho si prèviament estem molt estresats o si tenim la paciència al limit per altres esdeveniments similars o algun conflicte personal que fa tenir les respostes molt a flor de pell. La conducta passiva no és més bona, encara que sembli educada, doncs significa eludir la oportunitat d’ajudar a millorar la conducta d’un altre ser humà que a lo millor ho necessita. És per tant una resposta egoista i que no te en compte que, si ho intentem i posem els sentits en fer-ho, podem ensenyar un cert comportament al que no sap fer-ho. En definitiva si volem que la nostre resposta de queixa sigui útil no podem perdre la raó sent agressius ni hem de ser passius, o sigui covards i egoistes. Hem de ser assertius, o sigui valents i francs.
Peró que passa quan això ho traslladem a un ser humà conegut, quotidià, sigui un company de feina, un amic, un fill, o la nostre parella. Doncs que en aquest cas entren en joc també els sentiments i la valoració que fem de la resposta possible de queixa queda molt matisada per això. És dir, ja no modera el tipus de resposta la educació sinó el lligam que mantenim amb l’altre. Si estem tractant un episodi aïllat, un fet inusual o únic, no cal dir que estarem molt més disposats a no tenir en compte l’inconvenient que patim. Peró quan es tracten de qüestions que es repeteixen sempre amb el mateix transfons de conducta involuntària, haurem de fer alguna cosa. És evident que si la conducta és voluntària llavors el problema és molt més gran i s’escapa d’aquesta reflexió.
Quan una conducta involuntària es repeteix seguint un patró similar, pot afectar a diferents àmbits de la convivència. Sovint és això el que tenyeix la convivència de ‘mal rotllo‘ i dona tensions que son acumulables.
Malgrat que l’amor, l'estimació, l’afecte, siguin presents, no sempre és fàcil mantenir una actitud correcta quan la repetició de fets s’acumula, i és natural que a vegades les espurnes saltin perjudicant la convivència.
Descartem la agressivitat, per que és incompatible amb les relacions familiars o d’amistat, si de cas hem d’admetre que poden haver expressions contingudes d’aquesta agressivitat latent que poden posseir-nos en moments concrets. És més una qüestió de queixa expressada amb malestar, traduïda en mirades o comentaris negatius cap a l’altre que considerem responsable del fet, el que hem de valorar aquí. La passivitat davant de fets repetitius no mostra més que submissió, covardia i egocentrisme. La passivitat és més freqüent que la agressivitat entre els membres de família, relacions d’amistat o de feina. També és més fàcil i típica –com a resposta– del qui no vol afrontar els problemes de forma franca o de cara, i segurament és un reflex de la mandra natural que tenyeix freqüentment la conducta humana. Diguem que des del punt de vista de la mecanicitat de la vida, és la forma habitual de conduir-se. Si el nivell de autoconsciència és més alt, encara que sigui més costós, es fa possible respondre a la queixa de la repetició amb assertivitat.
Però...
¿Que passa quan l’intent de ser assertiu topa repetidament amb la deixadesa de l’altre que no pren en consideració els fets i no mostra cap interès en reconduir els seus hàbits, o si més no deixa passar les oportunitats per modificar la conducta?
¿Que passa quan l’intent de ser assertiu topa amb la falta de comprensió psicològica de quines son les arrels dels problemes o les minimitza per tal de no tenir la feinada de entrar a investigar què o quines coses hauria de modificar? O sigui, en resum ¿que passa quan l’altre pren la postura de acceptar les seves limitacions i conformar-se en ser com és?
Doncs que estem davant d’un ‘síndrome’ de sol (si és home) o de princesa (si és dona). El ‘síndrome’ de sol o princesa el tenen éssers humans que tenen un alt concepte de si mateixos, son persones força equilibrades que no acostumen a equivocar-se, però quan ho fan no ho reconeixen fàcilment, sovint es refermen buscant que se'ls hi reconegui que tenen raó. Però el tret característic és que tot va bé si tot gira bé al seu voltant. És preocupen dels altres només en tant compleixen amb el paper que tenen assignat. No es posen a la pell dels altres, per que no tenen practica. I si alguna cosa no va bé, sovint (o sempre) és per que als altres no han fet be el seu paper de satèl·lits (sol) o servents (princesa). És evident que això no és un comportament conscient, ningú amb dos dits d’enteniment acceptaria que això és una conducta correcta. En realitat ells no poden veure des de dintre els efectes de la seva conducta. Entre altres coses per que no se la qüestionen reflexionant de debó sobre el seu procedir o les conseqüències d’aquest. La identificació amb el paper de sol o princesa els fa cecs a les conseqüències negatives que això pot comportar respecte al seus propers i, depenent de la seva intel·ligència natural, disfressen més o menys bé el seu paper de qualitats organitzatives, de lideratge, de interès per la vida social, de ocupació continua en tasques externes de les que han de dependre dels altres per que la seva dispersió no contempla el fer les coses amb pausa i mesura, segons les pròpies possibilitats, sinó de fer quantes més coses millor encara que sigui utilitzant als altres per arribar allà on no poden arribar amb les seves energies. A la fi els altres estan per això, per que ells pugin fer tot el que han de fer. El síndrome de sol o princesa és en definitiva una actitud vital. Que se’ls noti mes o menys que van a la seva bola es qüestió d’habilitat e intel·ligència emocional.
¿Com es pot conviure amb un sol o princesa? doncs només hi ha un camí, acceptar que seràs un satèl·lit o servent de les seves decisions o preferències, i de la seva organització de la vida. No serveix de gaire el fer reflexionar a un sol o princesa per que en principi no hi ha motiu per canviar res. Tot esta bé en ells, son els altres els que tenen conflictes. I els conflictes sempre acaben tenint una explicació satisfactòria per ells, casi sempre acaben tenint raó. Quan no és per que els altres «exageren les qüestions i les coses son més simples del que el altre vol fer veure», o és per que els altres «no m’estimen prou», o és per que els altres «estan equivocats en les seves percepcions» o és que els altres no saben que «això pot passar i no és culpa meva», o és que els altres no han tingut en compte que «es que jo soc així», o, o….
Per definició el sol o princesa casi mai insta de motu propi una reflexió sobre la seva conducta o la dels altres. Sobre la seva per que no troben motius per fer-ho, sobre la dels altres per que sovint estan massa ocupats, i si se’n preocupen de la dels altres és superficialment i en tant els hi afecta personalment, amb el que acaba sent sempre una qüestió practica de modificació externa que no va més enllà ni contempla una averigüació de la cadena de fets que permet la repetició del mateix fet. Viuen en el present per que és menys costos, energèticament parlant, que tornar la vista enrere per saber si alguna cosa que varen fer era millorable. Sempre hi ha una fugida cap endavant permanent i un dia tapa a l’altre. En general no tenen temps per ‘menjades de coco’, sempre estan tant ocupats fent coses, que no saben que existeix un temps per si mateix, per reflexionar sobre la pròpia vida i la vida dels altres. Son éssers humans amb molta mes vida exterior que vida interior. Brillants conversadors i molt sociables, això si. Però els poses en un compromís quan els fas pensar en si mateixos. El seu pensament es mes sensual y practic que no analític y abstracte.
Quan el sol o princesa son petits poden haver tingut una mare princesa o un pare sol, això vol dir que han estat tractats com a «solet meu» o «princesa meva», en realitat tal com desitgen tots els nens… però en aquest cas el seu desig s’ha fet real i no han patit la contrarietat de la seva voluntat més que de forma superficial, en general sempre han acabat fent el que volien per que els han permès tant els propers com l’entorn, i han anat generant un concepte vital de que a la vida venim per fer que els altres siguin útils al meu propòsit, a la meva voluntat i al meu desig. En realitat un reflex del que la mare princesa o el pare sol ha projectat inconscient a sobre d’ells.
La meva mare podia ser un bon exemple de princesa, de fet era la única nena de tres fills, va ser la petita i tenia una mare, la meva avia, que era princesa. El meu avi matern era un super bon jan que sempre va complaure a la meva avia i que sempre va viure a les seves ordres. Però la meva mare va patir l’ensurt de la guerra civil quan era adolescent i això va impedir que el síndrome de princesa anés a mes. Era molt atractiva i segura de si mateixa. Però el que la va fer canviar definitivament crec que va ser l’ensorrament de la industria tèxtil del meu pare quan jo tenia 10 anys, i veure's passant economies quan era acostumada a una vida regalada amb tres minyones a casa seva. Aquest sotrac important a la seva vida, tenia 35 anys, va modelar de forma important el seu pensament que va refugiar-se en la religió, no a la religió externa, de la que per suposat era practicant, sinó a un concepte mes profund de la vida espiritual a on va iniciar una nova manera de veure la vida, mes profunda i madura. Quan jo ja tenia 15 anys tenia converses molt enriquidores amb ella, i d’ella vaig aprendre a tenir vida interior i a aprofundir en els fets amb una comprensió psicològica mes que sensual de la vida. Ella va triar el camí de la religió autentica per transformar-se i construir el seu ésser. Per contrast d’ella, quan jo era adolescent vaig mantenir una gran lluita interna entre la religió i la filosofia com a instruments de perfecció humana. De resultes d’aquesta crisi interna vaig recorre camins tan oposats com l’Opus Dei o el Zen, i vaig llegir tots els filòsofs importants abans de complir el 20 anys. Els atzars de la vida em varen conduir a un camí de perfecció del ésser intern en el que vaig invertir 18 anys de la meva vida.
Està clar que el síndrome de sol o princesa es pot patir en molts graus diferents, no es una qüestió de tot o res. Hi ha moltes subclasses de sol o princesa, també hi ha sols o princeses frustrats pels atzars de la vida. Finalment estan els sols o princeses que degut als atzars, en aquest cas positius, de la vida, han adquirit un capacitat reflexiva i han descobert el seu mon interior amb el desig que hi emana de millorar la seva existència i no conformar-se amb la acceptació de la vida tal com es.
No podem fer un judici de valor sobre els comportaments dels altres per que no posseïm el coneixement necessari de la seva vida, ni dels condicionants que han determinat la seva manera de ser i de estar al mon. Només en podem fer una descripció dels fets. Peró no podem deixar passar les oportunitats de fer veure al nostre entorn que no ens podem refugiar en el que ens ha determinat com som, sinó que hem de saber valorar que si bé no podem canviar el passat quer ens va modelar, si que som lliures per decidir sobre el futur. La autentica felicitat no ens la dona la vida sinó que ens la construïm nosaltres cada dia.
Els nostres fills seran en gran part el que nosaltres som. Si els hem ensenyat l’inici d’un camí de reflexió, segurament el seu moment arribarà en la forma i atzar que sigui, però sabran reconèixer la seva oportunitat. Si només hem viscut a la vida externa segurament no sentiran mai la necessitat d'aprofundir en els conceptes abstractes que donen l’impuls a la construcció del ésser. A la possible remodelació (mecànica) del futur.
