D'aquest fa ara 10 anys...
El petó pendent de ser besat…
(Sant Jordi 2010)
No puc ser ara amb tu present,
diu a l’aire tebi el meu alè,
quan el llavi fa un somriure tremolós
per que vol fer seu el bes pendent…
En marxar de tu, mati de feina avall,
els camps de blat eren més verds
i el mar blau més blau i quiet
com si tots sabessin que passava…
He deixat el petó frisant la galta
tendrament insinuat com si fos inici
i la mà lliscant la esquena ha fet
seva la partida, fugint d’escena…
Es per això que els sentits et volen
posseir a la tornada, pendents ara
del llavi encès que no ha tocat nua
la pell que t’he vist lluent de matinada…
Tot crema ara, en passió maldestra
que el cor reclama amb la mirada
fent seva la retirada per fer de tu
un desig encara més de revolada…
Perquè és en tornar que torno a viure
com si el temps que passo sense tu
fos préstec de dubtes que oblides
i el real nomes un somni que somies…
I serè al moment foc i flama encesa
que de tant cremar es torna viva
per que sense la teva presencia d’ara
no tindria sentit el camí de tornada…
Sóc tant de tu, que estic de tu inerme
davant de la mirada que vull meva
per que sense ella no sóc ni sé fer res
que no sigui maldar per tornar-la a veure…
Sé, sempre he sabut, que no ets meva
i no ets si no un miratge que desitjo
dintre de la vida que es teva, mirall
que permet tornar amb el bitllet d’anada…
Vull un cop més estendre la mà ferma
per recollir la teva, i fer la mirada fonda
gaudint la tendresa que ens donem
des de més enllà de la amistat sincera…
No ofeguem l’amor amb les recances
d’un viure quotidià farcit de preses,
i sabrem trobar sempre el moment ple,
aquell instant que l’altre estima viure,
per dir, un cop més, que voldríem
tornar a refer les nostres dreceres…
