No sé dir lo que del cor m’arriba
perquè la llarga mà de la tristor
ofega el meu pensament amb
pesants sentiments de dubta…
ni puc expressar-te el neguit
perquè tu, alhora amiga i amada,
ets al meu sentiment molt lligada.
Nomes puc plorar, amiga meva,
pel agut pressentiment de dol
que el meu pensament tanca
a qualsevol raó de les paraules
que pugui oferir la meva amada.
Perquè se que nomes el teu frec
es sempre bàlsam per la coïssor
que del cor expressa la ràbia
de saber que tot estimant de
vos fins l’ultima ombra del esser,
més estimo els sentits que la paraula.
Sempre serè esclau de la mirada,
de la passió que en mi desperta
la teva ma desitjada, els teus pits,
els teus llavis a punt de gola,
la teva abraçada ardent i dolça...
Em sé perdedor d’aquesta gesta
i el dolor de la pèrdua anticipada
em fa regirar amb ira continguda
en contra del que de tu em separa...
Nomes quan l’albada em deixa sol
i el nus a la gola marxa com la nit,
es quan et penso amb la paraula...
llavors, amb la llum d’un nou dia,
tan a deshora em sento culpable
de sentir el que sento amb passió
exaltada, que dels meus llavis no surt
disculpa tan sincera com tardana...
fins que la sang del cor no bessa
dels dos costats de la fletxa amarga.
