La creació artística es un dels Misteris. I els Misteris no tenen explicació per se. Si la tinguessin deixarien de ser el que son. Partint d’aquesta afirmació vaig a explicar com jo crec que sorgeix “Like si no lloras”. Com ja vaig dir, endevinar les intencions als altres es un joc molt arriscat. Però no vull defugir la ocasió de fer un exercici que faci visibles coses que normalment queden a la part fosca de la comprensió global.
Obviaré els “jo crec” i els “al meu parer, etc” simplement afirmaré coses, amb les que pots adherir o no. Tu, lector, decideixes les teves posicions.
Començaré dient que aquest espectacle no s’ha parit, sinó que s’ha parit a si mateix. El procés creador artístic, tots els veritables processos creadors, sorgeixen en gran part del inconscient. Quan Els Malnascuts es plantegen “Like si no lloras” no saben el que faran fins que el procés creador els infecta, com un virus que progressivament es va estenent pel seu organisme; perdoneu el símil biològic, es deformació professional. La gestació de la malaltia, o del nou ésser, ha començat. Peró la malaltia no pot existir sense una criatura prèvia, com la gestació no es pot donar si no hi ha una gestant que reuneixi les condicions que la fan única per aquell procés. Això es la condició prèvia per a donar-se la creació artística.
Els Malnascuts es la gestant que la creació necessita per tirar endavant el seu procés i el seu desenvolupament. L’inconscient col.lectiu lluitarà per manifestar-se a través d’ells i malgrat ells mateixos. Tot el bagatge previ, la formació i les experiències prèvies dels Malnascuts, es condició sine qua non per que la malaltia progressi adequadament.
Al principi no hi ha un nom, ni un argument, no hi ha una intencionalitat concreta fins que el propi procés creador els informa. Que farem, que direm o com ho farem es posterior, i l’ens els fa sentir que no es tracta de fer una impostura, de representar una obra de teatre qualsevol, per bona, tràgica o sorprenent que pugui ser. Es tracta de explicar-se a si mateixos a traves del que senten, del que els angoixa, del que els preocupa, i no tant de fer-ho intel·ligible amb la racionalitat sinó de expressar-ho amb les eines que han acumulat, que han après a fer servir en el seu recorregut vital com professionals dels escenaris. Diverses funcions d’un cos que es necessiten mútuament per seguir viu, cada funció aportant allò que sap fer millor.
A mida que creix la infecció, s’adonen de les dificultats, i ells mateixos son la primera dificultat amb la que tenen que lluitar individualment, però el procés creador, que no son ells, els ajuda i els fa superar una darrera l’altre les lluites de poder, les misèries humanes que ens fan ser captius de les nostres personalitats. La inspiració i no la inventiva, els fa triar diversos escenaris narratius que permetin traspassar als altres, –això es espectacle–, les seves emocions mal-nascudes. L’inconscient col.lectiu els utilitza per parir-se a si mateix, encara que això sigui tant poc visible, com la mà del titellaire.
Els Malnascuts son com unes titelles que es pensen i es senten vives. Sense aquesta identificació absolutament necessària el procés creador no tindria èxit, i l’inconscient ho sap i ho permet. Ells, cadascun d’ells o elles, potser ho descobriran algun dia. El dia que ho descobreixin potser deixaran de ser creatius o potser ja no seran necessaris al propi procés i la inspiració els abandonarà. Es el camí dels covards, dels que tenen por a la mort i necessiten la xarxa de seguretat que el circ posa al trapezistes. Però es el camí dels mortals. La fecunditat no es per a tota la vida. Els herois son immortals, son els que ens deixen abans de perdre la capacitat de crear nova vida.
Quan fa 19 anys vaig escriure el paràgraf de més abaix, no sabia que un dia em vindria al pel per expressar el sentit profund de la creació de “Like si lloras”, entenen que la mort no es la mort física del cos, sinó la mort de la titella artista: alló que més angoixa als joves Malnascuts.
“La muerte es la derrota de la esperanza, de los cobardes. Es la victoria del que se emancipó del padre, del que decidió volar en el trapecio sin red bajo los pies, sin esperanza. La muerte, vista así, es la demostración de su propia futilidad. Trascender este limite, ignorando a la muerte, permite a la obra seguir su propio desarrollo, nacer a una nueva vida, ajena al destino biológico de su origen creador. Ese para mi es el verdadero Arte. Así la esencia del hombre se perpetua, trasciende su contenedor, su biología, su límite; ilumina más allá de su existencia inicial, prosigue en su creación una nueva existencia. Ese es el Misterio del Arte.”
fragmentos de ‘Granollers Mon Amour’
Albert, primavera 1997
