Quan vaig veure l’espectacle ja sabia de la seva essència per una critica llegida a corre-cuita moments abans...
Això ha sigut un llastre que m’ha obligat a fer una feina de neteja interna. I rebobinar, per repensar de nou el primer que vaig pensar en sortir de la Becket.
Estem, la majoria, acostumats a anar a veure teatre, amb mes o menys equilibris entre forma i fons. Peró aquí no som al davant de una obra de teatre sense adjectius, estem davant de una incursió als límits de la expressió artística que fa servir tècniques comunes amb el teatre, el circ, el videoart, el còmic, la poesia, el mim, la musica, la dansa, etc.... Això es un experiment col·lectiu, per que ells ho diuen, sinó pensaríem que es una performance dirigida i pensada per un creador únic. Un/s creador/s que no ha/n volgut en cap moment que tinguéssim la seguretat que dona la xarxa del circ, la xarxa del argument universal, no, han defugit, conscient o inconscientment, el fil argumental que permetés a l’espectador sentir-se segur amb la transmissió de allò amb el que es vol omplir el temps del espectacle. Si, complicat, això de endevinar intencions. Peró potser la deconstrucció de les seves angoixes de joves no tan jovenets i la ràbia de no sentir-se ja uns adolescents als que les preguntes no neguiteixen, dona el fruit que a nosaltres ens ha captivat més de 90 minuts a la incomoda cadira.
Una generació de optimistes que topen amb la realitat i de la seva topada ha de néixer el seu futur. Peró freudianament primer han de matar al pare, o sigui al Doraemon. Desprès han de repassar tots el tòpics, per això es van escenificant totes les seqüeles del que han viscut en els darrers anys... des de les escenes que giren al voltant del mon teatral, en el que estan immersos ells mateixos, fins als tòpics mundanals com la faula de la formiga de CiU i la cigala de la CUP, passant pels epitafis de Houellebecq, la re-interpretació del temps en funció del Carpe Diem generacional, fins la crida al recordatori “soc una merda petita” front a la Frida/o Khalo de torn amb la que no follaràs, però que, si així fos, series ràpidament oblida/t/da. Com sempre.
A la recta final s’albira un resum. Potser no volgut, com tantes altres interpretacions possibles, per que un dels mèrits, per mi, del creador, ha sigut el de defugir la interpretabilitat. Si, vol deixar-nos petja, però no tant per la via racional (si: ho he entès) com per la via dels mers sentits emocionals (si: m’ha tocat). I dic sentits, per que son exactament això, les emocions son vehiculades pels sentits interns de la mateixa manera que las sensacions es perceben pels sentits externs. I si no desenvolupem els sentits emocionals no captarem una bona part del mon. Aquella part del mon que ens mostra que el que veritablement importa no es visible amb els ulls. Això es el que la Carla ens vomita al final del seu recorregut, desprès de menjar-se, menjar-nos, el tarro dient que “volia ser especial” per acabar fent-nos sentir que el que vol realment es sentir-se estimada.
