Te he vist passar a contrallum del capvespre,
les mans caigudes i un mirar perdut a l’horitzó,
al teu costat el gos s’atura amb mandra i mira,
soc jo que passo per la teva vida sense remor
d’un mes a l’altre per ‘les aigües’ en paral·lel,
les mirades se’ns creuen un instant i oblidem
un dia si, un no, un mes i altre sense memòria,
la bici tira pel corriol a baix i el gos em mira…
No sé qui ets i puc saber que no ets estranya
amb el teu posat suau de passejada tendra;
no sé si tens marit, company o amant a la vida
però els teus cabells llargs se’t fiquen als ulls
quan he dit ‘bondia’ volant sobre ‘les aigües’
i t’has girat per somriure, agafant el gos fidel
que mira com si em conegués de sempre...
I tornaré la vista sobre el trencant que prenc...
i de tornada potser oblidarem el somriure,
els cabells i el bondia i no recordarem qui som...
Ni tu sabràs qui soc ni jo coneixeré el teu nom.
febrer 2002
