Fem una mica de teoria… ens hem de posar d’acord en els termes que emprem per comunicar-nos… així hem de acceptar que ser disciplinat és un hàbit que s'ha de reforçar contracorrent, per que no es dona ni neix de forma natural… lo natural és no ser disciplinat.
La disciplina amb un mateix (la auto-disciplina) és l'únic instrument que ens posa fora de perill de la mandra que tenyeix de manera natural la nostra existència.
Però la disciplina com a hàbit necessita una de les disposicions del nostre psiquisme que és la voluntat.
La voluntat és una capacitat, no un hàbit. És una capacitat que pot estar més o menys desenvolupada en nosaltres.
Però què és exactament la voluntat?
És la capacitat de posar energia en una determinació presa en un moment donat per mantenir-la al llarg del temps.
Sovint en lloc de voluntat el que fem servir és l'interès. I quan l'interès decau l'energia que s'havia transferit a la determinació desapareix i es deixa córrer la determinació. En negar-se-li l'energia, la direcció de la determinació canvia i l'objectiu no s'assoleix. És per això que una persona determinada sol serà realment determinada si té voluntat. Si no la té serà una persona amb bones intencions, però no les podrà fer reals per falta de constància, que és l'element que alimenta a la voluntat.
Tots tenim voluntat, el que fa falta és que aquesta tingui la suficient força per conduir-nos al èxit, a la consecució del objectiu. La voluntat s’ha de engreixar, ha de créixer, si és dèbil o esta subdesenvolupada, encara que servirà a petits objectius immediats, no serà útil més enllà. Qui alimenta la voluntat, qui la fa créixer, és la constància, la repetició de certes conductes. Però és un procés que s’autoalimenta, un feedback, això vol dir que a mida que pugem esglaons en l’increment de la voluntat, aquesta mateixa capacitat augmentada ens ajuda a donar més passos en la direcció constant… per tant és fa més fàcil ser constant i perseverar. Arriba un punt en el que el propi individuu percep l'èxit, el benefici d’aplicar-se amb voluntat i constància a les tasques, i d'això en treu arguments que el satisfan per seguir en la mateixa línia d’esforç… ha arribat al punt en que l’esforç és gratificant… però això no passa fins molt endavant… al principi no és així.
La disciplina és un hàbit, i un hàbit és una conducta repetida per crear costum… el merit és a la repetició. És per això que quan parlem de educar nens/nenes i formar nois/noies hem de saber que certes activitats, com la dansa, tenen la possibilitat de ser útils al procés maduratiu. Però he dit, possibilitat, per que no sempre el camí iniciat es segueix, a vegades es deixa la activitat sense concloure el cicle formatiu… llevat de casos excepcionals justificats, casi sempre és per falta de disciplina amb un mateix. Sense la suficient dosi de voluntat i constància no hi ha finalment èxit en la determinació que un bon dia es va prendre. Quedant el procés en expectativa no aconseguida… La repetició en la vida d'aquesta situació dóna com a resultat una persona dèbil en les seves conviccions i feta a les seves contínues renúncies. Amb bones intencions però amb escassos èxits.
Jo defineixo l’esforç com la capacitat per anar més enllà del que ens ve de gust en el mateix moment… és la capacitat per anar en contra de la nostre preferència instintiva… per exemple: hem de pujar una pedra grossa a una taula… sense esforç no ho farem. Lo més natural és dir… uf això pesa massa… i no provar-ho… és la llei del mínim esforç que és a la base de tothom. Nomes amb una educació i/o motivació adequada superem aquest línia basal i ens considerem capaços de fer esforços.
Quan els nens són petits necessiten motivació, la motivació es serveix amb paraules, com a conseqüència d’actes, de petites conquestes, de superar petits reptes. Però sovint els pares obliden que no es pot educar nomes amb bones paraules. Que són encara més importants els fets, els fets concrets son els que ensenyen als nens. Per que el nen aprèn de forma concreta, no dels discursos, sinó del que li aporta la seva experiència vital… és a dir, les creences i percepcions sobre les normes que els seus pares li ensenyen estan basades principalment en la seva pròpia experiència: en el que els seus pares fan i no necessàriament en el que diuen. Els fets aconsegueixen que les paraules siguin creïbles. En cas de que fets i paraules no es corresponguin sempre prevaldrà el que ensenyen els fets...
En resum ser capaç de fer esforços és una tasca que els pares han de cultivar (en el sentit de fomentar o millorar) des de petits. És per això que parlem de cultura del esforç (en el sentit de cura o conreu de una determinada activitat) per que és un conreu que donarà fruits més endavant.
Com contribueix la dansa a la cultura de l'esforç?
Aquí hem de fer dos precisions… Primera, que la dansa contempla un ventall molt interessant de fets; d’una banda és una activitat artística, però a diferencia de la musica, per exemple, te una vessant física que és molt important a la etapa inicial del desenvolupament del nen o nena. És tambe una activitat que te una base instintiva, el ritme, que és la capacitat per moure's al compàs d’un so, i que s’adquireix des de ben petit. Però no pensem que per que tot sigui tan maco els nens s’estimaran més anar a dansa que anar a futbol, musica, judo o hockey… la tria és una qüestió dels pares, si no venen d’una cultura artística segurament no iniciaran als fills a la dansa. O millor dit no incentivaran la seva afició… si és cert que hi ha nens que son excepcions i que malgrat tenir uns pares ‘tirats‘ que no fan exercici ni tenen cap afició artística, acabaran fent dansa, musica o patinatge… però el més habitual és que hi hagi una cultura parental prèvia que determini fins a cert punt la inclusió de una o un altre activitat. La dansa, contribueix a la cultura de l’esforç en tant en quan és una disciplina i és necessari fer esforços. Però qualsevol activitat artística o física conte els ingredients per ser inclosa dintre de la cultura de l’esforç. La dansa en aquest aspecte no és diferent, però si hem de dir al seu favor que inclou elements de polivalència que la fan molt més adequada que les disciplines que aporten tan sols una dimensió esportiva com el futbol o el basket o una dimensió artística sense moviment, con la musica o la pintura.
Segona precisió, la cultura de l’esforç no és responsabilitat de la disciplina, en aquest cas la dansa, sinó de la família. El nen, qualsevol nen, idealment ha d’arribar preparat a la practica de qualsevol disciplina, una preparació prèvia que inclou haver passat amb èxit de la etapa de la negació a la afirmació, de la etapa de la dependència materna al desig d’autonomia i finalment una adequada preparació per tolerar amb èxit la imposició. La assignatura més difícil dels tres primers anys de vida. Aquestes son las bases per començar a conrear l’esforç, d'aquí vindrà el reforçament de la voluntat que amb constància esdevindrà una conducta repetitiva, per tant un habit, que finalment donarà la auto-disciplina necessària per avançar cap a un vida d’adult responsable de si mateix i amb capacitat per convertir-se en un ser social. En tota aquesta trajectòria, la dansa, o la activitat triada, tindrà un paper de pedra de toc i de reforç de la base que des de la família s’ha de establir… no sempre es fa, i moltes vegades la disciplina queda merament com una habilitat apressa de la que es pot fer gala, i que pot servir per engalanar simplement la nostra personalitat. consciencia vol dir que sense una consciencia plena de que estem sotmeten al fill a una ‘global’ cultura de l’esforç ens quedem a mig camí. I tambe vol dir que els pares no es poden mai desentendre de la seva responsabilitat transferint-la o a la escola o la practica d’una disciplina com la dansa o qualsevol altre.
