El dissabte em vaig sentir (de sentiment) amb el deure (de pensament) d’anar a la manifestació "Som una nació i tenim dret a decidir", convocada després de la resolució d’un Tribunal Constitucional totalment qüestionat per la societat catalana, però malauradament encara dintre de la legalitat vigent pel conjunt de l’estat espanyol. Encara que ens dolgui reconeix-ho el marc constitucional que ens hem donat, i que varem acceptar els catalans el 1978, ho fa possible. Qüestionar la seva validesa ens posa al limit del sistema democràtic en el que creiem. Perquè, si volem canviar la legalitat per la qual ens regim ho haurem de fer a les eleccions legislatives, qualsevol altre camí que no sigui la força de la raó no el podem contemplar com a demòcrates.
Al mati vaig atracar el veler al Port Olimpic, em va registrar a la capitania del port una noia francesa que parlaba correctament en català, en varen ajudar la maniobra dos nois mariners de Mataro que eren castellaparlants i el taxista que ens va dur al mercat de Santa Caterina era d’origen magrebi pero nascut a Vic. Varem dinar la mar de bé al restaurant del mercat, al nostre costat una parella d’americans menjaben un llobarro al forn amb Coca-cola, el cambrer era argenti i la noia de la caixa era una guapa pakistani que parlaba 5 idiomes, el català entre ells. Vaig trobar-me amb la meva Barcelona mes plural que mai... oberta al mar, d’inspiració mediterrània i cosmopolita. Entrecreuada per les cultures, plena i rica com diu el cant dels Segadors que haurà de ser. Nomes ens falta un pas, que sigui triomfant… això vol dir assolir la capacitat i el dret a decidir com a nació el que volem pel nostre futur...
Desprès de dinar, eren les 4 de la tarde, varem travessar pel portal de l'Àngel per arribar a un Passeig de Gracia que a les 5 ja era ple de gom a gom. Amb feines i treballs varem poder pujar fins la cruilla de València. Érem atrapats al bell mig d’un oceà de patriotisme. Una situació realment impressionant i un espectacle que mai a la meva vida oblidaré.
Em va semblar que el sentiment general era de festa. A tots se’ls veia contents i exitosos, malgrat que alguns pretenien ser excloents. Finalment varem assolir la plaça Tetuà, i vaig sentir-me emocionat amb ‘Els Segadors’ de l'Orfeó Català. La gola se’m feia estreta i unes llàgrimes emocionades feien per brollar...
El “boti, boti, boti, espanyol el que no boti” ... em va recordar massa el “bote, bote, bote, polaco el que no bote” … i em vaig entristir una mica.
Potser alguns dels que botaven desitjarien expulsar (a imitació dels Reis Catòlics) als espanyols, però tambe als jueus i als musulmans, i als castellanoparlants per suposat… tot dintre del mateix sac de sentiments d'afirmació de la seva catalanitat, que tambe es la meva… el que no es pregunten es el preu d’aquesta exaltació tan fàcil de ser contagiada. El poble que perd la memòria tendeix a repetir el sofriment que la historia ha infligit en el passat….
Portem trenta, nomes trenta, anys intentant construir un futur pel nostre poble que sigui integrador de tots els que es poden sentir amb dret a considerar-se ciutadans de Catalunya… i segurament ho podem aconseguir si entre tots evitem les exclusions, el sentiment de radicalitat, el sentiment d’exclusivitat, el sentiment de pedigrí, el sentiment de despit racial, el sentiment de visió umbilical de la realitat a la fi… perquè 7 milions de catalans inclouen a molts que no porten estelades ni senyeres… i que farem amb ells? els expulsarem?…. els obligarem a integrar-se per la força?… o no els hi donarem carnet d’identitat català si no ‘creuen’?
La del dia 10 era la manifestació de tots els sentiments de catalanitat.... No la d’uns quants. I tots tenien dret a gaudir de la seva particular manera… sempre que la seva manera no talli la llibertat del seu veí. Perquè el meu dret acaba allà on comença el dret de l’altre, o dit d’una altre forma, la meva llibertat acaba allà on topa amb la llibertat de l’altre. Es difícil, però es possible conviure i construir un futur de seguretat pels nostres fills, pels nostres descendents… però no em vull veure arrossegat a la inflamació sense seny, a la crema dels símbols dels altres ni en el cas de que els altres facin mèrits per acabar tots plegats a la mateixa cloaca.
L’exercici de la llibertat d'expressió va ser modèlic i amb molts pocs incidents, en general va ser una enorme mostra de cordialitat sense precedents. Estic orgullós dels meus co-manifestants, sobre tot per que varen saber estar per sobre dels polítics, en demostrar que la mani podia començar i acabar sense ells… com va passar. Ens podem felicitar tots plegats. Si. Però no hem d’oblidar que l'endemà tindrem que donar respostes a reptes difícils. No serà fàcil progressar cap a una Catalunya triomfant sense guanyar unes eleccions estatals que ens permetin modificar les lleis, els TC, o les constitucions que ens tenen bloquejats. A la descentralització s’oposa la força de la tendència centrípeta, sabem que aquesta es desfarà amb el temps, si, ho sabem, per que la força de la raó acabarà imposant-se… i ells tambe ho saben, i per això provoquen i esperen de nosaltres passos precipitats que justifiquin les seves accions. Que els hi donin la raó a l’hora de mostrar al mon, a Europa, que som nosaltres els que no respectem les regles democràtiques… hem de ser mes vius i no caure en la provocació. Però no sembla que tothom ho pilli… es mes fàcil deixar-se anar pel sentiment avall. I per molts polítics es mes rendible explotar les baixes passions, els greuges reals i les consignes de patriotisme immediat… i un tant il-lusori.
Desitjo, com el que més, una pàtria lliure de sobirans, però el camí no passa per inflamacions patriòtiques que només condueixen a la confrontació i a la exclusió dels que no pensen com jo… per això des d’aquestes línies us animo a treballar per un projecte de país que sigui integrador abans que excloent, per un projecte que sigui de progrés social basat en el respecte mutu i els acords pactats.
Catalunya és un sentiment, si, un sentiment sota el que viuen idees diverses que s’han de respectar.
Visca Catalunya
