Què crec? Bé, crec (de ‘creure’ i això no és demostrar res a un altre) que una societat plural no hauria de basar la seva convivència en legislar prohibicions derivades de opinions que puguin ser majoritàries. El respecte a les opinions dels altres inclou el dret i el deure de no imposar les opinions pròpies per la via de la prohibició legislativa. És complexe, però és bàsic.
Tenim davant dos models de societat extrems. Una, la de la societat ‘protegida’ per l’intent de imposar un ideal particular a la pluralitat. Es tracta de una variant ‘democràtica’ del despotisme il·lustrat. Uns quants, que tenen la seva idea de com té que ser la convivència social, intenten fer veure als altres la bondat del seus plantejaments i tracten de introduir a la societat les normes per obtenir el fi que persegueixen, que ells creuen superior a qualsevol altre. Tenen un ideal al que volen arribar per mitjà del poder delegat per la societat democràtica. A l’altre extrem tenim la societat ‘lliberal’ en la que el respecte a la pluralitat d’opinions posa fre a qualsevol intent de imposar la idea preconcebuda de ningú, sigui majoria o minoria. Una formula social que s’autolimita a la simple administració del be comú, defugint tot allò que siguin qüestions opinables per intentar fer anar a la societat cap un model o altre de convivència.
Crec més en la societat lliberal i malfio dels messies.
Puc legislar sobre els drets fonamentals, que són limitats, però tinc que respectar las opinions dels altres en tota matèria que no comporti directament una ingerència en els drets dels altres. Puc legislar sobre les conseqüències del actes individuals que poden portar perjudici als altres conciutadans. Però no puc legislar sobre la base de ideologies prèvies, ni sobre creences de que determinats comportaments siguin millors segons un punt de vista particular, per majoritari que pugui ser. No puc legislar pensant que fent-ho així protegiré a la societat de si mateixa per evitar que derivi, o no, en un forma que considero pitjor que un altre. No puc legislar amb vocació de pastor del ramat, amb la vocació de conduir a la societat cap el meu ideal.
L'equilibri entre ‘proteccionisme’ i ‘liberalisme’ és difícil però no impossible. Davant de qualsevol actuació legislativa hauríem de fer la pregunta fonamental. ¿Quin bé estic protegint amb la iniciativa legislativa? Si el bé a protegir sorgeix d’una idea, sentiment o opinió que topa amb la idea, sentiment o opinió d’uns altres, llavors no puc legislar si no és amb marges molt amplis que deixin clar què el que legislo no retalla llibertats d’altres sinó que protegeix el bé comú i els drets fonamentals.
La màxima del senador romà que va dir: canviem les circumstancies sinó volem canviar nosaltres a causa de les circumstancies, no té validesa quan les apliquem a la societat plural, el seu àmbit d'aplicació es estrictament personal. Això sovint es oblidat per aquells que volen conduir-nos cap un model que els és propi i en el que creuem s’hauria d’inscriure el bé comú. El bé comú és limitat, no es pot estendre més enllà dels drets bàsics. No es pot perseguir la uniformitat d'opinió, la modulació de lo social segons una idea preconcebuda com la millor possible, excloent les visions personals o minoritàries que potser tenen altres visions.
A mi no m’agraden els toros, per això no vaig a les 'corridas', ni els correbous, ni als Sanfermines, i per això no els miro a la tele… per això no contribueixo a que la festa continuí… però respecto als que ‘creuen’ en la tauromàquia com a expressió tant d’un art com d’un espectacle. Quan, els que en són contraris al espectacle taurí argumenten amb el respecte als animals, amb els drets dels animals a una mort digna amb el menor patiment possible, estan argumentant qüestions d'opinió, sentiments i formes d’entendre la vida. No es tracta d’un dret fonamental del ésser humà. És per tant una qüestió opinable. És per tant un tema sobre el que la idea de legislar una prohibició em repugna. Ni que sigui per iniciativa popular ni que sigui per iniciativa d’un ideal sociopolític.
Jo puc prendre, o no, la decisió individual de menjar animals. Peró no puc estar d’acord en que en base a una opinió, per raonada que sigui, em prohibeixin menjar animals per evitar el patiment de la seva existència en captivitat i la mort precoç per a gaudir al màxim de les seves propietats nutritives… seria el que passaria si els que han decidit ser vegetarians imposessin el seu tarannà als que som omnívors.
