Anna

M’estiro amb mandra sobre els records, com si fossin els llençols que fa poques hores ens acollien, i somio despert amb les teves mans fines i una mica fredes que recorren la meva pell, llavors un petit calfred em fa mirar per la finestra i veig la claror d’un mati qualsevol. El mati d’avui no es cap data senyalada però te una llum especialment intensa. Una llum de primavera tardana. Per que la llum es el que fa la diferencia quan mires un mateix paisatge moltes vegades.

Entretant, en el meus records, els nostres dits ja fan camí pel seu compte i, mentre parlem de qualsevol cosa, les carícies son cada cop mes a prop de transmetre el nostre desig, fins arribar al punt de no poder tornar enrere. Aviat la passió ens prendrà entre els seus dits i no ens deixarà parlar fins que la respiració agitada i la mirada apassionada deixin pas a la mirada tendra i el cap refugiat al foradet del braç que tant m’agrada. Penso que també nosaltres som paisatges que ens repetim un per l’altre. I es la llum que tenim als ulls un dia i un altre, el que marca diferencies entre els nostres paisatges coneguts.

M’agradaria tenir tot el temps necessari per viure els matisos del teu paisatge, de la teva mirada. Estimar es també un acte reflexiu. Quan mirem el mon veiem el que la llum reflecteix, si, sense la llum rebotada dels objectes al ulls no sabríem trobar el camí ni coneixeríem el color de les coses. Els petons se m’escapen dels llavis per trobar-se amb els teus de camí de tornada, i els llavis es parlen entre ells de coses impossibles d’entendre per que el seu llenguatge esta fet d’instants, de tactes, d’olors, de sabors i d’imatges que neixen del que els records reflecteixen d’altres instants semblants i així fins que fent ulls clucs es perd la noció del moment per abandonar la ment i el cor a una sensació impossible d’entendre que s’endinsa al mes profund de tu mateix i et fa sentir que ets estimat... que hi ha algú que et deixa ser globalment a dintre seu al mateix moment en que tu voldries ser per ell un embolcall de protecció total, una abraçada que fes fora tots els perills, totes les inseguretats que la vida arrossega i arrossegarà. Neix de tu un clam immens que et faria dir-li: aquí estic, soc per tu, vull que et sentis estimada, segura, vull ser per tu aliment, protecció, afecte i tendresa. Vull ser la corda estesa entre el teu naixement i la teva mort, la corda guia sobre la que puguis créixer i fer el teu camí. Llavors entens que l’amor es un reflex de la vida que t’han donat i que es el punt de partida de la vida que tu dones. Per que sense el reflex de la vida prèvia sobre la nostre pròpia vida seriem incapaços d’estimar i de tenir fills, de transcendir.

En aquest moments me’n adono de que la llum intensa del nostre amor, projecta a sobre nostre reflexes nous que son instants atrapats en el record d’altres amants...dels nostres pares, dels nostres avis, rebot lluminós fet sentiment inesgotable que reneix i mor de si mateix...